Jo vaig tenir la
gran sort de conèixer als meus quatre avis, i de poder gaudir de la seva
companyia fins una edat força adulta.
La mort dels
avis acostuma a ser la primera que et fereix el cor. La que t’empeny de cop
contra el mur de la realitat i et fa adonar que, de tant en tant, la vida serà
dura.
El primer en
marxar va ser l’AVI GERARDO. Prim, alt, moreno, sempre amb els cabells
ben pentinats amb colònia cap endarrere.
L’Avi Gerardo va
ser ferroviari, però jo ja el vaig conèixer treballant en una empresa paperera.
Gràcies a la qual, m’obsequiava amb llibretes cada vegada que anava a casa
seva.
D’ell vaig
escoltar les primeres paraulotes. Gruixudes, molt gruixudes. Es cagava en Déu i
en Diez uns quants cops al dia. “Coño” també era una de les seves
preferides. Però, sorprenentment, les seves paraulotes no em feien posar seriosa,
sinó que em feien gràcia. Ell s’enfadava o ho feia veure.
L’Avi Gerardo es
feia el dur però era tendre i es feia estimar moltíssim. Em comprava revistes
de F1 a contracor, perquè eren molt cares i li costava entendre que una nena de
deu anys no preferís un TBO.
Presumia de nétes,
portant-nos a la meva germana i a mi al Bar “El Siboney”. Allí assaboríem
el nostre “Trinaranjus” (taronja o llimona) jugant al “Pinball”, mentre
ell feia una partideta al domino. En tornar a casa, la Pilar s’enfadava amb
ell, perquè deia que un Bar no era un lloc per portar nenes, i havíem de sortir
en la seva defensa. Ei! Que ningú, ni la seva pròpia dona, gosés tocar-nos
l’avi.
Els passejos amb
ell també eren fascinants. Camí als jardinets del Putxet o a la “Casa Azul” de
la Plaça Lesseps, on ens deixava jugar a les màquines, ens feia riure unes quantes
vegades amb les seves reflexions. Quan passàvem per davant d’algun restaurant
amb el cartell “Comida Casera”, em deia: “¡Bah!, para eso ya comemos
en casa”. Recordo un dia que va venir a casa una amiga molt finolis dels
meus pares. La senyora arribava de viatge afamada i no va tenir miraments en cruspir-se,
gairebé sencera, una fantàstica truita de patates que havia fet la meva mare.
La senyora, un xic avergonyida, va dir: “Es que sólo he podido comer un
biquini en el aeropuerto”. Aleshores, el meu avi va deixar anar: “Pues
se podía haber comido también el albornoz, mujer”.
L’avi Gerardo va
ser el nostre millor amic i confident. Li explicàvem totes les malifetes. Tot
allò que els pares mai poden arribar a saber. Com per exemple, que has trucat
per telèfon a l’escola fent-te passar per ells. Quan li va arribar el moment de
deixar aquest món, ho va voler fer en pau i sense secrets a endur-se’n. Tant,
que va fer apropar-se a la meva mare i a cau d’orella li va dir: “Vigila
hija, que os engañan”. Fins i tot, aquesta frase la recordo amb un somriure
i admiració.
El següent en
marxar va ser l’AVI ROGELI. Quin “Crack”! El “Roge”, com li deia la Pepi,
era la persona més extravertida i simpàtica que he conegut.
Físicament tenia
una fidel semblança amb en David Niven, però amb més pes i menys cabell. El seu
fi bigotet, tallat amb mil·limètrica precisió, era la seva principal senya
d’identitat.
De professió
coneguda (per mi): Relacions públiques.
Tenia una
impressionant col·lecció de fotos amb famosos i un inesgotable anecdotari amb
el que ens entretenia. Jo, que sempre he sigut un xic mitòmana, em quedava
embadalida escoltant les seves històries, al voltant de la taula rodona del
menjador.
L’Avi Rogeli,
tot i provenir de família humil, era de costums burgesos. De missa, vermut (aigua de les escopinyes inclosa) i
tortell els diumenges, i becaina en acabat de dinar.
L’Avi Rogeli no
presumia de néts, perquè ja en tenia prou presumint de dona i fills. Marit
enamorat, com el qui més, i pare orgullós pels èxits professionals i personals
de la seva prole. Vaig ser jo qui va presumir d’avi quan li va donar per
endinsar-se en el món de la publicitat.
Els records que
conservo d’ell només són divertits. Per exemple: Quan donava menjar al Yogui
d’amagatotis. Li encantava que li llepés la mà. Suposo que li feia pessigolles.
O quan un dia es va embolicar la panxa amb paper transparent. Deia que era un
mètode infal·lible per suar la cansalada i aprimar-se.
Amb l’Avi Rogeli
no hi havia cap possibilitat d’avorrir-se. Reia amb facilitat i exageradament
amb les pel·lícules de Luis de Funes o Paco Martínez Soria.
Els passejos amb
ell mai eren a peu. Sempre amb el seu SEAT 127 de color blanc. Mentre més patia
la meva mare perquè anéssim en cotxe amb ell, més ens divertia fer-ho. L’Avi Rogeli era dels que tocava sovint el clàxon, més que per protestar, per anunciar que hi arribava. El Poble
Espanyol i la pastisseria Gurrera del carrer Sepúlveda eren destins habituals.
L’Avi Rogeli,
com el Gerardo, per damunt de tot, era bona gent.
De les dues
Iaies vaig poder gaudir-ne uns quants anys més.
La IAIA PEPI
va ser la següent en ferir-me el cor. Em consola pensar que l’ànima del seu
estimat “Roge” la va acollir amb els braços oberts i un ram de flors. Mai no va
faltar un ramet de margarides o clavells a casa de la Iaia Pepi.
La Iaia Pepi era
presumida com la que més. Qualitat conservada fins al seu darrer alè. Sempre
perfectament tenyida i pentinada. Maquillada, enjoiada i perfumada amb
exquisida mesura, per no malmetre un aire seré i elegant.
Amb ella
compartia algun mal, com la migranya. Però no la recordaré pas per això. Tota
la vida he hagut d’escoltar que jo era la seva néta preferida. No ho sé, tampoc
ho negaré. El què és ben cert és que m’agradava estar amb ella, em consentia i
em deixava fer el què volia. Que s’havien de buidar els calaixos de la cuina
per muntar una carnisseria de joguina, doncs es feia. Que s’havia de posar
cap per avall el costurer per muntar una merceria de joguina, doncs es feia.
Que queia a terra una garrafa d’oli de cinc litres, doncs no passava res. I així
es passaven les hores a casa d’ella.
Recordo amb
especial nostàlgia els entrepans de pernil ibèric que preparava la Iaia Pepi.
Amb pa Bimbo, que era el què m’agradava. Tallava el pernil en trossets petitets,
amb tisores. No fos cas que hagués de mossegar massa. I recordo també les
ensaïmades que em comprava a la Granja de la Sra. Maria, amb doble ració de
sucre. Però sobre tot, recordo la olor que emanava del moble del menjador. A la
part baixa es guardaven dos pots de vidre verd bosc, amb una tapa rodona de
fusta i un petit tirador, que feia que s’assemblés a una boina. Sempre
estaven plens de caramels de tot tipus i sabors. Aquella olor embriagadora,
barreja de sucre, alcohol del moble bar i fusta, no l’he tornat a sentir en
lloc més.
A la Iaia Pepi li
agradava veure’m amb el cabell recollit en una cua. Així deia que se’m veia
“pentinadeta”. Sempre pendent de l’estètica i de que et trobessis bé. Per això
últim, era imprescindible que et persignés abans de sortir de casa. Aquest
gest, segons les seves fermes creences religioses, servia per foragitar qualsevol mena de mal.
No tenia massa
sentit de l’humor, però també havíem rigut força amb ella. Sobretot amb les
ganyotes que feia a taula, quan li posaven al davant un plat massa ple. Era de
poc menjar, i abans de que arribessis a servir-li et deia: “Prou, prou, prou!”.
A vegades bromejàvem i li posàvem un únic pèsol. En canvi, tenia un récord en
adquirir qualsevol galeta, xocolata o llaminadura que s’anunciés per televisió.
No es deixava ni un sol per tastar.
La Iaia Pepi ens
va deixar de manera serena, sense patir, bevent-se un “Benjamin” de cava. I la
tristor del seu comiat va quedar apaivagada amb els esforços divertits de tota
la família, fills i néts, per complir les seves darreres voluntats, que no van ser poques.
La YAYA PILAR
va ser a qui més temps vaig poder estimar. Va ser la darrera en marxar. Ho va
fer sense previ avís, de forma abrupta i inesperada, sense donar opció a
comiats ni planys.
A la Yaya Pilar
la vida l’havia convertit en una dona dura. Ser una adolescent d’un poble de
Castella en plena guerra civil no havia estat gens fàcil. Però, les seves
històries bèl·liques, que escoltava amb atenció i admiració, no sempre eren
llastimoses. Recordo les peripècies que corrien ella i la seva amiga Asunción.
S’anaven caminant al poble del costat a comprar “polvos per la cara” i se’ls
repartien. Qui es quedava amb la capseta en rebia menys. I pel camí cantaven: “Linda española, no te enamores y
piensa siempre en los bravos españoles, los italianos se marcharán y de regalo
un bebé te dejarán”. Per molts anys que passin, no oblidaré el to de
la cançoneta.
La Yaya Pilar no
hi veia bé. De fet, veia menys del què ens pensàvem. Però com era una dona
forta i lluitadora, també presumida, no ho semblava. Podria afirmar que amb
ella vam fer les pitjors bretolades. Aprofitant que no hi veia bé, era fàcil
d’entabanar. Les primeres pel·lícules per majors d’edat que vaig veure al cinema,
sent encara una nena, van ser amb la Yaya Pilar. Ella, pobreta, em deia: “¿Pero, seguro que es una película para
todos los públicos?”
Y jo: “Seguro”. Però, qui la feia grossa era la meva germana. Un dia
li va embolicar un ou ferrat amb les estovalles, i es va quedar tan ampla. Un
moment abans, la meva germana li havia preguntat: “Yaya, ¿Puedo jugar a
envolver?” i ella li havia respost: “Pues claro hija”. Però quan la
meva mare trucava per telèfon per preguntar com ens estàvem portant, la Yaya
Pilar sempre li responia que molt bé.
Ja d’adultes, la
Yaya Pilar es va convertir en la nostra còmplice. Una vegada, estant ella a la
casa d’estiueig, on es passava les hores de canícula retocant-se els vestits i bates que es comprava, la meva germana i jo vam arribar de festa al voltant de les
sis del matí. A l’endemà la meva mare li va preguntar ¿Han llegado muy tarde?,
i ella, amb la seva ironia innata, li va respondre: “ Que bah! han llegado
muy tempranito”, la qual cosa era certa.
De les visites
de petita a casa de la Yaya Pilar, recordo les compres pel barri. Les boletes
de caramel (confites) que ens donava la Doris, la mestressa d’una petita
botigueta del Carrer Bolívar. I també les olors del Forn Montserrat.
El millor de la
casa de la Yaya Pilar era la gran terrassa, des d’on es divisava bona part de
Barcelona, i el quartet on s’hi guardava tot allò innecessari o que no hi cabia
dins de casa. Aquell quartet era la millor habitació de jocs. Replet
d’objectes, misteriosos alguns, per tafanejar.
Dels dinars a casa de la Yaya Pilar recordo els “filetes rusos”. Unes mini hamburgueses amb molt all i julivert arrebossades amb ou. Aleshores encara no coneixíem el ketchup, i calia donar-los-hi sabor. I també, que ella sempre feia servir cullera de pal.
Encara ara, cada
vegada que em vesteixo de color verd o blau, recordo a la Yaya Pilar. Segons
ella era molt més fi dir “azuuuul” que “vEEEErde”, perquè no s’obria tant la boca.
La Yaya Pilar també tenia una darrera voluntat. Però no la vàrem complir. Si ho haguéssim fet, poder hauríem sortit a la televisió. Volia empassar-se un bocí de bandera espanyola abans de morir!
A tots quatre
els recordo amb immens amor.
.jpg)
