CONCLUSIONS SOBRE LA INTEGRACIÓ DE L'ADOPCIÓ INTERNACIONAL

"CONCLUSIONS SOBRE “LA INTEGRACIÓ DE L’ADOPCIÓ INTERNACIONAL” Les adopcions obertes i l’obertura de l’adopció. .- Segons un estudi basat en entrevistes realitzades a adults adoptats, arreu del mon, es va detectar que tots mantenien un fort vincle amb les seves arrels i els seus orígens. Exemples: .- Una noia etíop adoptada per una família sueca, quan era un nadó, va patir seriosos problemes durant la seva adolescència. Quan mirava la televisió i veia les imatges de la fam a Etiòpia, es demanava si alguns dels que sortien podrien ser els seus pares o parents seus, i patia molt al veure-ho. Va tornar a Etiòpia i va conèixer als seus pares biològics. Aquest vincle amb els orígens crea una sensació d’inseguretat als pares adoptius, a vegades difícil de portar. .- Una noia colombiana adoptada per uns austríacs, també de nadó, que quan va ser adulta va voler conèixer a la seva família biològica. I va haver de fer de amagades perquè els pares adoptius li deien que no ho fes, perquè segur que li acabarien demanant diners. A diferència de l’adopció internacional, en l’adopció oberta els pares biològics escullen als pares adoptius. Hi ha una relació entre les dos famílies. Els pares biològics no tenen perquè tenir la mateixa significació, ni la mateixa implicació que els pares adoptius. Cada un ha de saber quin és el seu paper sense patir cap por, ni cap inseguretat. Doncs no és pot negar ni ignorar una realitat, com és que tots els nens adoptats tenen uns pares o una família biològica. Als Estats Units, la tendència és anar cada cop més cap a l’adopció oberta. Per ells un orfe legal és una “legal fiction”. Afectació de l’entorn. .- Investigacions realitzades de com l’entorn pot afectar des del fetus. Ja sigui l’alimentació, el consum de droga, l’alcohol, el tabaquisme. Tots aquests factors, que moltes vegades es desconeixen dels pares biològics, poden afectar molt severament al desenvolupament cognitiu dels nens, que en casos severs poden patir alteracions neuropsicològiques greus. Com és un tema que no s’ha investigat massa, els diagnòstics acostumen a ser tardans i erronis. I això comporta que manquin teràpies adequades, tant de prevenció com de curació. Adoptabilitat: el dret del nen a viure en família. .- Per determinar l’adoptabilitat d’un nen, s’ha de partir de la base de que en principi un nen té dret a viure amb la seva família d’origen. Aquest és el dret preferent. La jurisprudència del TEDH diu que les autoritats públiques competents han de posar tots els mitjans possibles perquè les famílies puguin rebre ajuts de tot tipus per fer-se càrrec dels seus fills. Les ajudes en espècie, com llet, bolquers, etc. són millors que els diners. Doncs si es donen diners és difícil saber si reverteixen en els nens. Per exemple, el “cheque bebé de Zapatero”. Segur que molts d’aquests diners estan mal utilitzat. No totes les famílies ho necessiten. Hi ha nens desemparats, que si rebessin aquesta ajuda (sobrant d’algunes famílies que no ho necessiten) no quedarien en situació d’abandó i per lo tant no serien adoptables. .- Les declaracions d’adoptabilitat es fan en els països d’origen dels nens. Estan condicionades per la legislació d’aquests països. Hi ha una estreta relació entre subsidiarietat – pobresa i adoptabilitat. Es pensa en l’adopció internacional com la 1ª opció, quan hauria de ser la darrera. Perquè representa un important ingrés de diners pel país (viatges, estades, traduccions....) A vegades es deixen de fer adopcions en famílies del país d’origen quan seria lo preferible pel nen. Doncs cal evitar sempre que el nen surti de les seves fronteres. Hi ha polítiques on els orfelinats reben ajuts econòmic en comptes de donar-se-les a les famílies sense recursos perquè puguin tirar als seus fills endavant, en comptes de donar-los en adopció perquè no poden mantenir-los. És com tallar una cama, en comptes de curar-la amb antibiòtics que igual la curarien. Amb els diners que a Espanya costa mantenir un nen fins els 18 anys (200.000 pts) a Etiòpia es mantenen 105. Poc a poc la situació està canviant, i ara els països donen en adopció a nens grans, malalts, grups de germans.... Dels petits i sans ja es fan càrrec ells. Precisament per intentar fer prevaler el principi de subsidiarietat i el dret del nen a romandre amb la seva família d’origen o en el seu país d’origen. Cal replantejar la subsidiarietat no sols respecte als nens sinó també respecte als pares. És a dir, es planteja la qüestió de si cal esgotar la possibilitat d’adoptar en el teu país abans d’adoptar en l’estranger. L’adoptabilitat es determina des d’un punt de vista legal (subsidiarietat, consentimen), com des d’un punt de vista psicològic (opinios, desitjos..). L’interès superior del menor en la fase judicial i registral de l’adopció internacional. .- En una adopció hi ha tres fases: 1ª L’administrativa (on es determina la idoneïtat, la adoptabilitat, i el “matching”) 2ª La judicial 3ª La registral Les novetats de la nova Llei d’adopció internacional espanyola, també coneguda com la Llei dels Sants Innocents, per la seva data d’aprovació, 28-12-2007, i per les seves mancances: .- La Llei no preveu l’adopció de pares estrangers residents a Espanya. .- No queda clara la competència alternativa d’inscripció. Es pot inscriure en el Registre consular, en el central o en el civil del domicili dels pares. És aconsellable inscriure-ho en el Registre consular. L’encarregat del Registre civil ha de verificar la realitat del fet. Però ha de ser flexible: Exemple d’un nen africà que en el moment d’inscriure el seu nom en el seu país d’origen va marxar la llum, i en comptes de “obtang” va posar “abtang”. En l’únic requisit on no es pot ser flexible és en la data de naixement. En aquest cas, si hi ha discrepàncies, cal anar a un procediment judicial. Exemple d’un nen que el van trobar en un vagó de tren, no se sabia la data de naixement, ni el lloc. Tan sols l’origen i la destinació del tren. .- Abans s’exigia la idoneïtat ex post, desprès d’adoptar. Ara, amb la nova Legislació cal donar-la abans. .- No contrarietat amb l’ordre públic. Per exemple la Kafala islàmica, és considera un acolliment no una adopció, que no està contemplada per la legislació marroquí. .- Es preveu la conversió d’Adopció simple a plena. S’establia en el Conveni de l’Haya però en la legislació anterior no es contemplava. Però, paradoxalment la Llei no preveu quin ha de ser el procés legal. S’insinua amb la menció “autoridad judicial” que és el judicial, però la L.E.C. no ho preveu. .- Una altra novetat són les adopcions nul·les. El futur es incert i previsible. El vincle no es trenca, i això fa que als 18 anys tornin a la família adoptiva. La integració familiar i social dels menors adoptats internacionalment i el seguiment post adoptiu. El seguiment és un paper oficial que s’envia al país d’origen del nen. Moltes vegades no es diu la veritat per evitar tenir problemes diplomàtics amb el país d’origen. Per això es fan formularis tipus o marc, perquè els tècnics omplin forçosament diverses preguntes. .- La mitjana d’adopcions és de 4,5 anys actualment. .- El 80% son famílies biparentals (en front les homomaternals, les homopaternats i les monoparentals). .- El 50% són fills únics .- La mitjana de temps per adoptar són 3 anys .- La majoria de nens venen d’institucions .- La majoria venen amb retard de desenvolupament i amb problemes de llenguatge. Els problemes de desenvolupament (com el control d’esfínters) es va notant amb el temps. La majoria de famílies no identifiquen els retards com a problemes. La majoria de pares no comenten amb els seus fills que són adoptats i el què això comporta. Mentre no es dinamiti la dita “madre no hay más que una” no hi haurà obertura. I Espanya és un país de cultura molt arrelada en aquest sentit. Suècia és el país pioner en adopcions, des dels anys 50. “Xina està canviant, però a ritme xinès” És un país molt antic, amb una historia mil·lenària. En funció de les necessitats polítiques, socials i demogràfiques del país, es donen en adopció més o menys nens. Ara a Xina ja no s’adopten tantes nenes perquè el país està envellint. Com es construeix lo convenient per els fills adoptats internacionalment des de les perspectives familiar i professional. ¿Es pot potenciar la “resiliencia” de los menores adoptados internacionalmente? La resiliencia (terme que ve de la física) és la capacitat que té un material de deformar-se i tornar a la seva forma original. Darwin: “Los que sobreviven no son los más fuertes sinó los más flexibles y los que más se adaptan a los cambios”. En funció del país de procedència els nens tenen més afecció a menys. Els nens que venen de Rússia són els que menys afecció tenen. Presenten una major problemàtica. La majoria de famílies no saben com integrar la família biològica en el procés d’adopció. .- No som un país preparat per rebre el “boom” de l’adopció internacional que tenim. A part dels factors de risc que han patit els nens en els seus països d’origen, nosaltres també en tenim, com manca de preparació dels professors, prejudicis..... No es cobreixen les necessitats especials que requereixen aquests menors (carències afectives, traumes..) Caldria valorar i formar degudament a les famílies adoptives (no només pares, també als parents), als professors. Són nens que no poden ser escolaritzats tan aviat, i els pares ho fan perquè no poden ocupar-se d’ells. .- No és lo mateix ser pare d’un nen biològic que d’un nen adoptat. Pot ser que s’estigui preparat per tenir un fill natural, i no s’estigui preparat per ser-ho d’un fill adoptiu. Per exemple: el parlar no té la mateixa significació en totes les cultures. Aquí parlem als nadons fins i tot quan estan dins de la panxa, i en altres cultures no. .- Es convenient no escolaritzar als nens tan ràpid, abans de portar-lo a l’escola necessita un període d’adaptació a la família, per tal que es senti segur, arrelat, autònom, pugui conèixer les costums, l’idioma, etc. Cal posar en marxa protocols i projectes d’intervenció. De la mateixa manera que es van posar amb els nens prematurs quan es van adonar de que podien tenir més problemes per sobreviure i necessitaven d’uns atencions especials. No es tracta d’estigmatitzar ni veure l’adopció com un problema, sinó de veure com una realitat que és una infància de risc. La magnitud de l’adopció internacional en els anys 90 no té precedents. Les institucions de Rússia envien als nens més problemàtics, i els pares no estan preparats. Ara s’estan començant a donar casos de nens adolescents, adoptats als 90 que presenten molts problemes d’adaptació amb conseqüències greus. El status del nen adoptat internacionalment: d’un objecte més en circulació a una persona reivindicant la seva individualitat. La màxima sempre ha de ser: “Una família per un nen, no un nen per a una família” L’adopció oberta comporta que no hagi “enfants de personne” perquè es mantenen els llaços. Necessitats especials en l’adopció internacional. Consultes post adopció: Les famílies consulten massa tard i això implica que no se’ls pot oferir ajudes útils. Porten als seus fills a psicòlegs, quan poder seria més útil que anessin els pares en lloc dels nens. La majoria de famílies tenen dificultats en l’àmbit de la integritat i identitat adoptiva, no saben com tractar el tema, i consulten tard, quan ja tenen el problema. Els problemes bàsics són: gran dependència, impulsivitat, agressivitat, hiperactivitat. Aquests problemes impliquen un risc de ruptura del vincle. La ràpida escolarització (abans dels 4 mesos de baixa) comporta molts d’aquests problemes. Cal afinar molt en trobar la família adequada que pugui atendre les necessitats especials i específiques que cada nen pugui tenir. El que s’han diu fer un “matching” més precís. La majoria del nens adoptats pateixen de TDA-H trastorn de dèficit d’atenció, hiperactivitat. Més nens que nenes. Europa de l’Est (Rússia) és el que té l’índex més elevat de nens hiperactius i amb dèficit d’atenció. La integració de les persones adoptades internacionalment: perspectives personals. Segons testimonis d’adults adoptats: Es senten millor quan prenen consciència del dret a tenir uns pares. Abans tenien un discurs des del punt de vista del pares, del tipus: “Que suerte tuve de que me adoptaran, de que me escogieran a mi, que buena es mi madre adoptiva por quererme...” I això els minva la seva autoestima. Com també altres factors com: “los amigos me dicen, tienes suerte de no parecer colombiana” “en una entrevista de trabajo: eres nacida en Colombia, ah! pero de nacionalidad austriaca”. Eso les hace sentir continuamente ciudadanos de segunda, y sentirse agradecida. “que suerte tienes de que te hayan traído de Colombia” .- Per l’obtenció de la idoneïtat no hauria d’exisitir cap mena de prejudici, ni per part del pares adoptius, ni tampoc de cap familiar. “recuerda como su abuela le decía si se portaban mal: ojalá os devuelvan a Colombia” Els adoptats inconscientment parlen malament de la seva mare biològica, per reafirmar el valor de la mare adoptiva, “tenía miedo de que ella también me dejara” La frase que li va dir a la seva mare biològica quan la va conèixer: “Nunca te he tenido que perdonar porque nunca te he juzgado”. El dret als orígens: secret i poder en el control de la informació sobre la identitat personal. Article 8 de la Convenció de les Nacions Unides sobre els drets del nen, 1989. Les associacions de fills adoptius són molt recents. Els adoptats volen saber de les seves famílies d’origen, perquè els van abandonar i si tenen germans o altres familiars. En alguns països l’adopció és cada vegada, o hauria de ser més oberta (com a Estats Units) i en altres, en canvi, com Brasil cada vegada és més tancada i més controlada. A conseqüència dels abusos que es cometien i es cometen. Es podien fins i tot comprar nens.