LE TOUR DE FRANCE

 

La meva experiència amb el ciclisme és minsa. Als anys 80 anava pels carrers d’Andorra amb la meva Torrot verda i, ja d’adulta, alguna vegada he fet el trajecte Vilafortuny-Cambrils amb bici. Res que fes suar massa.

Ara bé, com teleespectadora el meu nivell és avançat.

Recordo que, a casa dels avis, una bona estona de les tardes de juliol es dedicaven a mirar el Tour de França per la televisió. No tant per afició, sinó més aviat per poder estar-se una estona quiets fent la migdiada. Jo, que mai he sigut de dormir, parava atenció a la pantalla i gaudia de l’esforç aliè.

Setmanes més tard arribava “La vuelta a Espanya”, i esperàvem la cançó que ens passaríem la resta de l’any cantant. Encara ara recordo dos en particular. “Born to be alive” y “Me estoy volviendo loco, me estoy volviendo loco, poco a poco, poco a poco .....”

En l’actualitat, la professió i la feina obliguen. Difícil estar de vacances al juliol. Però, treballar per un mateix permet donar-se petits plaers. Un d’ells és passar una estona a la tarda “repanxingada” al sofà, amb un gelat a la mà, mirant el Tour de França.

Un altre plaer que em confereixo és escriure. I, com soc de mena observadora i imaginativa, em ve de gust relatar algunes observacions, per a mi sorprenents. Aquest cop, sense acidesa i sense ofendre a ningú, espero.

1ª La fortalesa dels ciclistes. Res a veure amb d’altres esportistes. Cauen, es fereixen, i abans de que els metges del Tour els hagin pogut posar una tireta o ruixar amb un esprai analgèsic, algú de l’equip ja els té preparada una nova bicicleta perquè tornin a pujar. No hi ha dolor.

2ª L’àcid làctic. Quan arriben a meta, desprès d’haver fet gairebé 200 kilòmetres, pugen en una bici estàtica i continuen pedalejant. Vet aquí que l’exercici genera àcid làctic i que aquest s’ha de reduir o eliminar convenientment de forma gradual, pel bé metabòlic i muscular del cos.

3ª La histèria d’alguns espectadors a peu de roda. Mare meva, quin patir! És el moment en el què em cau un tros de gelat. L’altre dia, una bandera es va embolicar en la roda d’un ciclista. Els enxampava i els posava a tots a fer treballs forçosos, com per exemple netejar vorals de carretera a les 4 de la tarda.

4ª L’escapat. Habitualment sempre hi ha un ciclista que s’escapa i fa bona part de l’etapa sol. I, quan falten uns 40 kilòmetres per finalitzar, l’enxampen. No us podeu imaginar la llàstima que em fa.

5ª Les ajudetes mal dissimulades. Quan se’ls apropa el cotxe de l’equip a donar-los aigua, un gel alimentari o, aquest any, fins i tot, un tros de gel, literalment, per posar-se a l’esquena. Els ciclistes agafen el què sigui i, durant uns segons, es manté amorosament el triumvirat format per la seva mà, l’objecte i la mà del conductor, per aprofitar la inèrcia motriu del cotxe. Què trapelles!

....

Deixo uns punts suspensius per afegir altres curiositats que se’m poguessin ocórrer. Com faig amb altres entrades.

Que guanyi Pogacar. Ups! que guanyi el millor volia dir.